 |
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
|
|||||
| Lema nacional: Nemo me impune lacessit (Ningú no em provoca impunement en català) |
|||||
 |
|||||
| Idiomes oficials | Anglès1, Gaèlic escocès i Scots | ||||
| Capital | Edimburg 55°51′ N 4°15′ W |
||||
| Ciutat més gran | Glasgow | ||||
| Govern | Monarquia constitucional parlamentària Elisabet II Gordon Brown Alex Salmond |
||||
| Superfície - Total - Aigua (%) |
78.772 km² (n/d) 1,9% |
||||
| Població - Estimació 2005 - Cens 2001 - Densitat |
5.116.900 (n/d) 5.062.011 167,5 hab/km² (n/d) |
||||
| Moneda | Lliura esterlina (GBP) |
||||
| Fus horari - Estiu (DST) |
CET (UTC0) Si, CET* (UTC+1) |
||||
| Unificació del Regne Unit |
685 | ||||
| Himne nacional | Flower of Scotland, Scotland the Brave2 | ||||
| Domini internet | .uk3 | ||||
| Codi telefònic | +444 |
||||
| Gentilici | Escocès, escocesa | ||||
| 1L'anglès de facto. 2Himnes no oficials |
|||||
Escòcia (en anglès, Scotland; en gaèlic escocès, Alba; en Scots, Scotland) és el més septentrional dels quatre països constituents del Regne Unit. Juntament amb Anglaterra i Gal·les, forma part de la illa de la Gran Bretanya, abastant un terç de la seva superfície total; a més és format per més de 790 illes. Limita al nord i oest amb l'oceà Atlàntic; a l'est amb el mar del Nord, al sud amb Anglaterra i al sud-oest amb el Canal del Nord i el mar d'Irlanda. El territori escocès abasta 78.772 km2, i la seva població s'estima en 5.116.900 habitants, resultant una densitat de població de 65 habitants per km2. La capital és Edimburg, essent Glasgow la ciutat més gran i l'àrea metropolitana de la qual agrupa un 20% del total de la població escocesa.
El Regne d'Escòcia va ser un estat independent fins el 1707, data en la qual es va signar l'Acta d'unió amb Anglaterra, per crear el Regne Unit de la Gran Bretanya. La unió no va suposar cap alteració del sistema legal propi d'Escòcia, que des de llavors ha estat diferent del de Gal·les, Anglaterra i Irlanda del Nord, pel que és considerada al dret internacional com una entitat jurídica pròpia. La pervivència d'unes lleis pròpies, i d'un sistema educatiu i religiós diferenciat formen part de la cultura escocesa i del seu desenvolupament al llarg dels segles.
Sorgit al segle XIX, l'independentisme escocès ha guanyat influència des de finals del segle XX; representat per l'Scottish National Party (SNP, "Partit Nacional d'Escòcia"), que treballa per la independència d'Escòcia[1] i va obtenir la majoria simple al parlament escocès a les eleccions del març de 2007.
Taula de continguts |
edita Origen etimològic
La Crònica anglosaxona del segle X és el document més antic en el qual apareix el terme Scotland, format a partir del terme llatí Scoti, d'origen dubtós, emprat com una referència als habitants d'Hibernia (l'actual Irlanda). La paraula Scotia, apareguda al llatí vulgar, es va emprar només per a referir-se a la zona d'Escòcia a la qual es parlava gaèlic; a més, aquest terme s'alternava amb Albania, procedent del terme gaèlic referent a Escòcia, Alba. L'ocupació del terme Scotland per a referir-se a tot el territori escocès només es va generalitzar a la baixa Edat Mitjana. En els temps moderns el terme Scot s'aplica a tots els habitants d'Escòcia, independentment del seu origen ètnic, ja que la identitat escocesa és primordialment cívica i no ètnica o lingüística. El terme scot també s'empra per a referir-se l'idioma, Scots, parlat en algunes zones dels Lowlands o Terres Baixes Escoceses.
edita Símbols nacionals
La bandera d'Escòcia, coneguda com Saltire o "Creu de Sant Andreu", data, segons la llegenda, del segle IX, pel que, si això fos cert, seria un dels emblemes nacionals més antics encara en ús.[2] Aquesta creu també va entrar a formar part de la bandera del Regne Unit o Union Jack el 1606. Hi ha molts altres símbols d'Escòcia, oficials o no, com, per exemple, el card (la flor nacional), la Declaració d'Arbroath, el dibuix del tartà, relacionat amb els clans escocesos, o la bandera del "Lleó Rampant" que apareix a l'Estendard Reial d'Escòcia. El lema nacional és Nemo m'impune lacessit, que pot traduir-se com "Ningú em provoca impunement", i que al seu torn es relaciona amb el card.
La cançó Flower of Scotland és popularment considerada com himne nacional d'Escòcia, competint amb Scotland the Brave. La primera és la que s'empra per la majoria d'esdeveniments polítics i esportius, com per exemple les trobades de la selecció de futbol d'Escòcia, mentre que la segona s'usa per a representar a Escòcia als Jocs de la Commonwealth. Atès que no existeix un himne oficial, la disputa continua oberta, especialment després de la Devolució de poders de 1998, i existeixen altres cançons candidates, com Scots Wha Hae, A Man's A Man for a'That o, més recentment, I'm Gonna Be (500 Milers).[3]
La festa nacional d'Escòcia és el "Dia de Sant Andreu", el 30 de novembre, encara que la Burns Night o la Nit de Burns, celebrada el 25 de gener en honor al poeta nacional, Robert Burns, té un major seguiment. El "Dia del Tartà" és una altra celebració d'invenció recent, i originària del Canadà. El 2007, el Parlament d'Escòcia va aprovar el decret oficial pel qual el Dia de Sant Andreu passava a ser bank holiday, el dia de festa oficial.[4]
edita Història
edita Història antiga
S'ignora si Escòcia va estar habitada durant el Paleolític, ja que les successives glaciacions que van cobrir el seu actual territori han destruït totes les evidències d'assentaments humans anteriors al període Mesolític. Es creu que els primers grups de caçadors-recolectors van arribar fa uns 11.000 anys, quan els gels de la primera glaciació van començar a retirar-se cap al nord. Els primers assentaments van aparèixer al territori escocès fa aproximadament 9.500 anys, i els primers pobles fa uns 6.000. D'aquest període data per exemple l'assentament de Skara Brae, a la més gran de les illes Orcades, que es troba en molt bon estat de conservació, així com altres restes d'habitatges, soterraments i centres rituals del Neolític trobats sobretot a les illes escoceses. Aquesta abundància de construccions que han sobreviscut al pas del temps pot haver-se degut a l'absència d'arbres a la zona, que va permetre als pobladors primitius crear construccions a la pròpia roca local.
edita "Romanització" d'Escòcia
La història escrita d'Escòcia comença amb la romanització del centre-sud de la Gran Bretanya (les actuals Gal·les i Anglaterra, que formaven la província de la Britannia). Els romans van anomenar inicialment Caledònia ("Terra de Caledonis") a Escòcia, per l'immens bosc de pins caledonis que s'estenia de nord a sud i d'est a oest per tota la zona. El principal poble assentat en aquella època a la regió escocesa era el dels pictes, anomenats així aparentment, pel seu costum de pintar-se el cos. Els escots, per la seva banda, eren un poble d'origen irlandès, que es va establir a l'oest d'Escòcia. Durant aquest període existien per tant dos regnes diferenciats: el de l'oest d'Escòcia, Scotland, i el regne picte de l'est, Alba.
La romanització d'Escòcia va ser un llarg procés amb una multitud d'interrupcions: a l'any 83 a.C., el general Gneu Juli Agrícola va derrotar els caledonis a la batalla de Mons Graupius, el que va permetre la construcció d'una cadena de fortificacions coneguda com Gask Ridge, a prop de la Falla de les Highlands (sense endinsar-se, pel que sembla, més al nord); poc després, no obstant això, els romans es van retirar als Southern Uplands ("Messetes del Sud"), és a dir, al terç més meridional d'Escòcia, i van començar la construcció del Mur d'Adrià per a controlar a les tribus de la zona. Aquesta línia va marcar durant gairebé tot el període d'ocupació romana el límit septentrional de l'Imperi Romà, malgrat la construcció, més al nord encara, del Mur d'Antoní. Aquesta frontera només va poder ser defensada durant breus períodes de temps, dels quals el més tardà va tenir lloc entre els anys 208 i 210, durant el mandat de l'emperador Septimi Sever. En general, l'ocupació d'aquestes zones d'Escòcia per part dels romans es va estendre durant no més de 40 anys, encara que la influència llatina en la part més meridional, sobretot entre les tribus d'origen bretó, va ser més duradora.
edita Història medieval
El regne dels pictes (amb seu a Fortriu cap al segle VI) va experimentar un important desenvolupament durant l'edat mitjana, potser com resposta al propi imperialisme romà. Una fita important en aquesta lluita per la supervivència i l'ampliació va ser la batalla de Dunnichen (685), en la qual els pictes van derrotar a les tribus de Northumbria durant el regnat de Bridei III (671-693). El regnat de Óengus I (732-761) va ser igualment un període de consolidació per al regne picte. El regne dels pictes ocupava en aquesta època, segons la descripció de Beda el Venerable, una extensió similar a la qual després ocuparia el regne dels escots durant el regnat d'Alexandre I (1107-1124). No obstant això, ja en el segle X, el regne picte va ser dominat per una cultura d'origen gaèlic, establint el mite de l'ascendència irlandesa de la dinastia reial de Cináed mac Ailpín (Kenneth MacAlpin o Kenneth I). En els segles següents, partint des del seu territori original a l'est d'Escòcia, al nord del fiord de Forth i al sud del riu Oykel, el regne picte va aconseguir controlar les terres del nord i del sud. Cap a finals del segle XII, els reis d'Alba havien afegit al seu territori l'àrea angloparlant del sud-est d'Escòcia i dominaven també les zones de Galloway i Caithness; al final del segle XIII, aquest regne s'havia estès fins a aconseguir l'extensió aproximada de l'Escòcia actual.
No obstant això, certs processos culturals i econòmics iniciats al segle XII van fer que durant la baixa edat mitjana Escòcia es transformés. El principal impuls a aquesta transformació es va produir durant el regnat de David I d'Escòcia, que va iniciar el que es coneix com la revolució davidiana. Aquesta és l'època en la qual s'introdueix el feudalisme a Escòcia, es reorganitzen les formes de govern i es funden les primeres ciutats i pobles amb furs propis (els anomenats burghs). Aquestes institucions, així com la immigració de cavallers i de clergat francesos i anglo-francesos, van facilitar un procés d'"osmosi cultural", durant el qual els territoris meridionals i costaners del regne d'Alba es van convertir en angloparlants, com ja ho eren moltes de les terres recén conquistades al sud; la resta del regne, en canvi, va seguir conservant la llengua gaèlica.
La mort d'Alexandre III el 1286, seguida per la de la seva néta Margarida I, va trencar la línia successòria de la dinastia regnant. Això va portar a la intervenció d'Eduard I d'Anglaterra, que va posar al tron al seu protegit Joan de Balliol. Quan la seva relació es va deteriorar, es va produir un intent de conquesta per part d'Anglaterra, que va ser rebutjat per William Wallace (Braveheart) a les Guerres d'independència d'Escòcia. Per la seva banda, Robert the Bruce, comte de Carrick, es va proclamar Rei d'Escòcia amb el nom de Robert I d'Escòcia. La guerra amb Anglaterra va durar diverses dècades, i la guerra civil entre els partidaris de la dinastia de Robert the Bruce (qui assegurava ser descendent de David I) i els partidaris dels Balliol, recolzats per Anglaterra, va durar fins a inicis del segle XIV. Malgrat que la dinastia Bruce va ser la vencedora, l'absència de descendents de David II va permetre al seu nebot, Robert II, ascendir al tron i situar en ell a la dinastia Estuard.
edita Història moderna
L'edat moderna es va obrir a la història escocesa amb el Rough Wooing o "seguici violent" (1544 - 1551), una sèrie d'ofensives militars intermitents mitjançant les quals Anglaterra pretenia forçar un casament entre Maria I Estuard i Eduard VI d'Anglaterra, objectiu que finalment no va aconseguir. A més, el segle XVI és el segle de la reforma protestant, encapçalada a Escòcia per figures com John Knox i recolzada des d'Anglaterra.
El 1603, Jaume VI d'Escòcia va heretar el tron d'Anglaterra i es va convertir en Jaume I d'Anglaterra. No obstant això, amb l'excepció d'un breu període conegut com "el Protectorat", Escòcia va continuar sent un estat independent, encara que sacsejat per constants enfrontaments entre la corona i els Convenanters, sobre la forma de govern de l'església. Després de la revolució gloriosa i el derrocament del catòlic Jaume VII d'Escòcia per Guillem III d'Anglaterra i la seva esposa Maria II (1688), Escòcia va amenaçar amb triar a un rei protestant diferent al d'Anglaterra. El 1707, no obstant això, després de les amenaces angleses de tancar el comerç amb Escòcia, es va signar l'Acta d'Unió, que certificava la creació del Regne de la Gran Bretanya.
Malgrat aquesta unificació dels dos regnes, els defensors de la Casa d'Estuard, coneguts com jacobites, seguien tenint influència a les Highlands i a la zona nord-est del país, especialment entre els no presbiterians. No obstant això, els aixecaments jacobites produïts el 1715 i 1745 no van aconseguir apartar del tron britànic a la Casa de Hannover. Aquests aixecaments van servir a més com excusa per al desplaçament massiu dels habitants de les Highlands, en el que es coneix com Highland Clearances.
Després de la Il·lustració i la revolució industrial, Escòcia es va transformar en un dels centres comercials, intel·lectuals i culturals d'Europa. Glasgow i Edimburg, sobretot, es van desenvolupar ràpidament a finals del segle XVIII, i durant el segle XIX el sorgimient de la indústria pesada a les riveres del riu Clyde va transformar a Glasgow en la "Segona ciutat de l'Imperi Britànic" després de Londres. La situació va empitjorar després de la Primera Guerra Mundial, en la qual van morir un gran nombre d'escocesos, provinents sobretot de les Highlands, però especialment després de la Segona Guerra Mundial, després de la qual la situació econòmica d'Escòcia va empitjorar ràpidament, amb la desaparició d'un gran nombre d'indústries que ja no eren competitives en el mercat internacional. Només en les últimes dècades del segle XX el país va aconseguir una petita recuperació econòmica i cultural, gràcies al sorgimient de nous serveis financers i del sector electrònic (en el que es coneix com Silicon Glen), així com als beneficis del petroli i del gas del mar del Nord.[5] El 1998 el Govern del Regne Unit va concedir més nivells de sobirania a Escòcia, restablint el Parlament Escocès i retornant a Edimburg, simbòlicament, la Pedra de Scone.
edita Política
Atès que Escòcia és un dels països constituents del Regne Unit, el cap d'estat escocès és el monarca britànic, és a dir, la reina Isabel II del Regne Unit des de la seva coronació el 1952. A Escòcia, la reina utilitza el títol de Queen Elizabeth ("Reina Isabel") en comptes del d'"Isabel II", ja que mai hi ha hagut una reina "Isabel I d'Escòcia".
Constitucionalment, el Regne Unit és un estat unitari amb un Parlament i un govern sobirans. Després de la devolució de poders aprovada en referèndum el 1997, Escòcia gaudeix d'un autogovern limitat: el parlament britànic segueix conservant la capacitat de reformar, canviar, ampliar o abolir el sistema de govern escocès a voluntat, pel que pot considerar-se que el parlament escocès no és realment sobirà.
El poder executiu del Regne Unit recau en el que jurídicament es denomina Queen-in-Council ("La reina i els seus consellers"), mentre que el poder legislatiu el té el Queen-in Parliament ("La reina i el Parlament"). A la pràctica política, el poder executiu l'ostenta el govern del Regne Unit, amb el primer ministre al capdavant, i el legislatiu, el parlament del Regne Unit. Sota el règim de la devolució de poders, certes àrees del legislatiu i l'executiu han estat transferides al govern d'Escòcia[6][7] i al parlament d'Escòcia,[8] a Holyrood (Edimburg). El parlament del Regne Unit, per la seva banda, manté el seu poder sobre els impostos, seguretat social, exèrcit, relacions internacionals, mitjans de comunicació i altres àrees explícitament indicades a la Scotland Act de 1998 com a "matèries reservades".
El parlament escocès té autoritat legislativa per a totes aquelles àrees relacionades amb Escòcia, fins i tot per a variar lleument els impostos, encara que mai ha exercit aquest poder. També pot remetre assumptes relacionats amb les competències retornades al parlament britànic, per a ser considerades en el conjunt de la legislació del Regne Unit. En determinats assumptes, la legislació escocesa ha optat per solucions diferents a les adoptades en el conjunt de l'estat: per exemple, l'educació universitària i els cuidats per a la gent gran són gratuïts per als escocesos, mentre que a la resta de Regne Unit s'han de pagar unes taxes pels mateixos serveis. Escòcia va ser també el primer país del Regne Unit a prohibir el tabac en espais públics.
El Parlament Escocès és unicameral, i està compost per 129 membres, 73 dels quals representen a un districte electoral o constituency, i són triats pel sistema d'escrutini uninominal majoritari, els restants 56 membres són triats en només vuit districtes electorals, mitjançant el sistema de representació proporcional; els càrrecs electes tenen una durada de quatre anys. Després de l'elecció del parlament, aquest proposa a un dels seus membres per a ser nomenat primer ministre d'Escòcia (First Minister of Scotland o Prìomh Mhinistear na h-Alba) per la Reina. La resta dels ministres també són proposats pel parlament i aprovats per la Reina, i formen, juntament amb el primer ministre, el govern d'Escòcia, és a dir, el poder executiu escocès.
A les eleccions al parlament escocès de 2007, el Partit Nacional Escocès (Scottish National Party o SNP) va obtenir la majoria simple. El líder del partit, Alex Salmond, va ser triat com First Minister d'un govern en minoria el 6 de maig de 2007 amb suport dels 2 diputats "verds". Malgrat la victòria dels nacionalistes, els tres grans partits lleials a la Corona van obtenir conjuntament el 65% dels vots i 79 escons al Parlament d'Edimburg: el Partit Laborista, dirigit per Wendy Alexander; el Partit Conservador Escocès, encapçalat per Annabelle Goldie i el Partit Liberal-demòcrata de Nicol Stephen. El Partit Verd Escocès, codirigit per Robin Harper va obtenir 2 escons. Margo MacDonald és a més l'única independent en haver obtingut un seient com membre del parlament escocès.
Escòcia té a més representació a la Cambra dels Comuns del Regne Unit, amb 59 representants triats en funció dels districtes electorals escocesos. La Scotland Office o "Oficina d'Escòcia", dirigida pel secretari d'estat d'Escòcia, és el departament del govern britànic dedicat a tractar els assumptes relacionats amb Escòcia. Des de juny de 2007, el càrrec de secretari d'estat per a Escòcia l'ocupa Donis Browne.
edita Divisions administratives
Les divisions històriques d'Escòcia són molt variades, i inclouen els comtats, ducats, burghs (ciutats independents amb representació al parlament d'Escòcia) i parròquies. El 1975 es va posar en funcionament una divisió en regions i districtes que no obstant això va ser abolida el 1996. Des de llavors, a efectes administratius Escòcia està dividida en 32 council areas o "consells"[9], administrats per una autoritat unitària responsable de tots els serveis locals. Els Community councils ("consells comunitaris"), per la seva banda, són organitzacions informals que representen a determinades subdivisions dins del consell.
Existeixen altres subdivisions diferentes d'Escòcia per a diferentes finalitats. Així, per exemple, els sistemes de bombers i de policia encara es basen en la divisió en regions introduïda el 1975. Per al sistema sanitari, per als districtes postals així com per a altres organitzacions governamentals i no governamentals, es mantenen subdivisions geogràfiques diverses de llarga tradició.
L'estatus de "ciutat" al Regne Unit ve determinat per una carta patent[10]. Hi ha sis ciutats a Escòcia: Aberdeen, Dundee, Edimburg, Glasgow i, més recentment, Inverness i Stirling[11].
edita Enllaços externs
- Executiu escoces (en anglès)
- Parlament escoces (en anglès)
- Oficina Nacional de Turisme d'Escòcia (en català)
- Centre Català d'Escòcia
- Història, llengües i partits polítics d'Escòcia, a MónDivers
edita Referències
- ↑ Escòcia no és un estat sobirà, i per tant no és considerat com membre independent en organismes com les Nacions Unides o la Unió Europea.
- ↑ Scotland: Scottish Flag
- ↑ http://news.bbc.co.uk/2/hi/uk_news/scotland/4036123.stm Anthem demand falls on deaf ears
- ↑ "Notes explicatives al Decret de 2007 sobre el Bank Holiday del Dia de Sant Andreu (Escòcia)"
- ↑ Celtic Tiger Burns Brighter at Holyrood
- ↑ Pàgina oficial del Govern d'Escòcia
- ↑ Govern d'Escòcia
- ↑ Pàgina oficial del Parlament d'Escòcia
- ↑ "Local Government etc. (Scotland) Act 1994"
- ↑ http://www.dca.gov.uk/constitution/city/cityhome.htm "City status"
- ↑ UK Cities
|
||||||||
| Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord |  |
 Anglaterra | Escòcia |  Gal·les |  Irlanda del Nord |
|
Dependències de la Corona:  Guernsey|  Jersey |  illa de Man |
|
Territoris d'ultramar:  Anguilla |  Bermudes |  illes Caiman |  illes Falkland |  illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud |  Gibraltar |  Montserrat |  illes Pitcairn |  Saint Helena |  Territori Britànic de l'Oceà Índic |  illes Turks i Caicos | illes Verges Britàniques |